Jo, em dic Max, i us explicaré una història:
Un dia jo els meus pares Lluisa i Josep, i la meva cosina ,Sílvia, vam anar d’excursió per la muntanya. Vam reservar una habitació d’un hotel peró l’unic que ens van poder donar va ser una petitíssima casa de fusta. Ens guiava el meu pare amb un mapa
(cosa que no sabia llegir un mapa) i vam caminar i caminar fins que es va fer de nit. Com que no arribàvem al refugi estàvem una mica preocupats. Però tot d’una vam veure una cova , era la nostra salvació per passar-hi la nit!!!!
Vam entrar a la cova però a dintre hi havia una sorpresa que no ens esperàvem... .
Capítol 2:
Hi havia un ós!!!! De sobte vam veure una altre cosa... que aquella cova es podia ensorrar en qualsevol moment!!!! La mare em va xiuxiuejar a l’orella:
-Si tu estàs quieta i no fas soroll aquest animal no et farà res.
Just en aquell mateix moment em va venir un estornut, la Sílvia va intentar de tapar-me el nas però a, a, axxxxííís !!!!
Aquell estornut no va ser gran cosa (per sort) però amb les parets de la cova va resonar com un tro! Llavors va ser quan van passar les coses dolentes o i tant que sí!
La cova amb el so tant i tant fort no va aguantar més i és va començar a enssorrar-se ... .
Capítol 3:
Aquesta enssorrada ens va ajudar perquè va caure sobre l’ós però també ens afectava a nosaltres!!!!La mare va veure un escletxa de la cova i rapidament va cridar:
Correm que alla hi ha una escletxa!
Per alla vam arribar a unes fastigoses i pudents clavegueres!!!!
Vam sortir-ne ben marejats, però lo que contava era que ja haviem sortit de aquell embolic! I allà mateix posava en un cartell:
Hotel Peañefiel
1000 km.
Es lloguen casetes de fusta.
Jo, 1000 quilòmetres és travessar tota Espanya va dir el pare! Ens queda un llarg viatge...
Capítol 4:
Així que vam començar a caminar un llarg camí .Quan ja es ponia el sol malgrat tot se'ns va acabar l’aigua. I tot just en aquell moment es va sentir un: bbrrrum .
Va caure un avió davant nostre !!!Ens vam donar un bon ensurt però de seguida vam
reaccionar i vam salvar al pilot. Va estar inconcient durant 3 dies. Quan es va despertar vam estar per ell de seguida i li vam preguntar com s’havia estavellat l’avió. Ell ens va dir que es deia Martí i que era un científic que estava provant un nou experiment. Era un cotxe que volava però no hi havia posat gaire gasolina i ha fallat. Ens vam fer amics i li vam explicar perquè nosaltres estavem aquí i a on anàvem. De sobte ell va tenir una idea...
Capítol 5:
Jo tinc molta gasolina a dintre el cotxe com que no s’ha trencat, us podria portar amb el cotxe-avió. Va tenir una merevellosa idea de seguida vam carregar les nostres motxilles al cotxe-avió i vam fer camí.
El que deia en Martí era veritat. Tenia molta gasolina perque ja havíem aguantat 3 dies sense parar.
Pel camí vam veure unes aigües termals no era mala idea descansar-hi una bona estona.
Així que vam baixar, però en Martí va dir que no podia que havia que fer nous experiments. Però abans d’anar-se'n ens va donar el seu número de móvil.
Així que ens vam haver d'acomiadar d’en Martí, i anar a descansar una mica ... .
Capítol 6:
Allà quan vam arribar ens vam trobar el dependent que ens va atendre:
- Bon dia. Benvinguts a aigües termals de la muntanya . En que us puc atendre?
- Hola, volem uns banys per a 4 persones: 2 adults i 2 infantils.
- Molt bé, seran 30 euros si us plau.
Llàstima que no teniem 30 euros en teniem 29!!!! Li vam començar a suplicar si ens deixava entrar com ho feiem? La Sílvia i jo fent ullets de “gosset”, la mare agenollant-se, el pare explicant-li excuses… .
Al final l’home ja estava fart i va dir… .
Capítol 7 :
Amb tota l’amabilitat del món va dir:
Sou la familia més pesada que he vist mai però no m’heu convençut del tot... Ja sé (va dir molt fort) haureu d’anar a la muntanya prohibida a buscar-me una pluma de fènix. Tota però tota la gent que hi havia allà van començar a dir (en secret):
-La muntanya prohibida? És altíssima ningú l’ha escalat! I una ploma de fènix impossible ni sabem si existeix aquesta criatura!
Ja ens estàvem preocupant de debò vam intentar de convence'l una altra vegada però... .
Capítol 8:
Però només vam convence'l que anèssim a buscar la Ploma de fénix
(cosa que ens va enganyar) perquè el fénix només es troba a la terra un cop a l’any i per endevinar on es trovaba ens va dir que només 1 home ho sabia. Aquell home és trovaba en direcciò sud-oest al Pirineu de França.
Vam pensar que el Pirineu de França, era molt lluny però de sobte a la Sílvia se li va acudir una idea, una gran idea:
-El número de móvil d’en Martí (658954326) ell ens va dir:
-Hola agència d'inventors sóc en Martí qui em demana?
-Hola Martí som la família Coll (i li vam explicar lo que havia passat).
Capítol 9:
Nosaltres teníem 2 opcions:
1-O anar a la direcció sud-oest del Pirineu de França.
2-O continuar fent el llarg camí per arribar al refugi.
Nosaltres vam escollir l’opció més divertida la número 1!
Així ens vam posar a caminar fins a un punt, un punt molt estrany que s’assemblava molt i molt al desert. Teníem gana i set . Vam veure una cosa a l’horitzó semblava una botiga, i vam encertar! Era una botiga de fruites vam correr cap a ella i quan estàvem pagant la botiga va desaparèixer com per art de màgia ... .
Fet per Max
Un dia jo els meus pares Lluisa i Josep, i la meva cosina ,Sílvia, vam anar d’excursió per la muntanya. Vam reservar una habitació d’un hotel peró l’unic que ens van poder donar va ser una petitíssima casa de fusta. Ens guiava el meu pare amb un mapa
(cosa que no sabia llegir un mapa) i vam caminar i caminar fins que es va fer de nit. Com que no arribàvem al refugi estàvem una mica preocupats. Però tot d’una vam veure una cova , era la nostra salvació per passar-hi la nit!!!!
Vam entrar a la cova però a dintre hi havia una sorpresa que no ens esperàvem... .
Capítol 2:
Hi havia un ós!!!! De sobte vam veure una altre cosa... que aquella cova es podia ensorrar en qualsevol moment!!!! La mare em va xiuxiuejar a l’orella:
-Si tu estàs quieta i no fas soroll aquest animal no et farà res.
Just en aquell mateix moment em va venir un estornut, la Sílvia va intentar de tapar-me el nas però a, a, axxxxííís !!!!
Aquell estornut no va ser gran cosa (per sort) però amb les parets de la cova va resonar com un tro! Llavors va ser quan van passar les coses dolentes o i tant que sí!
La cova amb el so tant i tant fort no va aguantar més i és va començar a enssorrar-se ... .
Capítol 3:
Aquesta enssorrada ens va ajudar perquè va caure sobre l’ós però també ens afectava a nosaltres!!!!La mare va veure un escletxa de la cova i rapidament va cridar:
Correm que alla hi ha una escletxa!
Per alla vam arribar a unes fastigoses i pudents clavegueres!!!!
Vam sortir-ne ben marejats, però lo que contava era que ja haviem sortit de aquell embolic! I allà mateix posava en un cartell:
Hotel Peañefiel
1000 km.
Es lloguen casetes de fusta.
Jo, 1000 quilòmetres és travessar tota Espanya va dir el pare! Ens queda un llarg viatge...
Capítol 4:
Així que vam començar a caminar un llarg camí .Quan ja es ponia el sol malgrat tot se'ns va acabar l’aigua. I tot just en aquell moment es va sentir un: bbrrrum .
Va caure un avió davant nostre !!!Ens vam donar un bon ensurt però de seguida vam
reaccionar i vam salvar al pilot. Va estar inconcient durant 3 dies. Quan es va despertar vam estar per ell de seguida i li vam preguntar com s’havia estavellat l’avió. Ell ens va dir que es deia Martí i que era un científic que estava provant un nou experiment. Era un cotxe que volava però no hi havia posat gaire gasolina i ha fallat. Ens vam fer amics i li vam explicar perquè nosaltres estavem aquí i a on anàvem. De sobte ell va tenir una idea...
Capítol 5:
Jo tinc molta gasolina a dintre el cotxe com que no s’ha trencat, us podria portar amb el cotxe-avió. Va tenir una merevellosa idea de seguida vam carregar les nostres motxilles al cotxe-avió i vam fer camí.
El que deia en Martí era veritat. Tenia molta gasolina perque ja havíem aguantat 3 dies sense parar.
Pel camí vam veure unes aigües termals no era mala idea descansar-hi una bona estona.
Així que vam baixar, però en Martí va dir que no podia que havia que fer nous experiments. Però abans d’anar-se'n ens va donar el seu número de móvil.
Així que ens vam haver d'acomiadar d’en Martí, i anar a descansar una mica ... .
Capítol 6:
Allà quan vam arribar ens vam trobar el dependent que ens va atendre:
- Bon dia. Benvinguts a aigües termals de la muntanya . En que us puc atendre?
- Hola, volem uns banys per a 4 persones: 2 adults i 2 infantils.
- Molt bé, seran 30 euros si us plau.
Llàstima que no teniem 30 euros en teniem 29!!!! Li vam començar a suplicar si ens deixava entrar com ho feiem? La Sílvia i jo fent ullets de “gosset”, la mare agenollant-se, el pare explicant-li excuses… .
Al final l’home ja estava fart i va dir… .
Capítol 7 :
Amb tota l’amabilitat del món va dir:
Sou la familia més pesada que he vist mai però no m’heu convençut del tot... Ja sé (va dir molt fort) haureu d’anar a la muntanya prohibida a buscar-me una pluma de fènix. Tota però tota la gent que hi havia allà van començar a dir (en secret):
-La muntanya prohibida? És altíssima ningú l’ha escalat! I una ploma de fènix impossible ni sabem si existeix aquesta criatura!
Ja ens estàvem preocupant de debò vam intentar de convence'l una altra vegada però... .
Capítol 8:
Però només vam convence'l que anèssim a buscar la Ploma de fénix
(cosa que ens va enganyar) perquè el fénix només es troba a la terra un cop a l’any i per endevinar on es trovaba ens va dir que només 1 home ho sabia. Aquell home és trovaba en direcciò sud-oest al Pirineu de França.
Vam pensar que el Pirineu de França, era molt lluny però de sobte a la Sílvia se li va acudir una idea, una gran idea:
-El número de móvil d’en Martí (658954326) ell ens va dir:
-Hola agència d'inventors sóc en Martí qui em demana?
-Hola Martí som la família Coll (i li vam explicar lo que havia passat).
Capítol 9:
Nosaltres teníem 2 opcions:
1-O anar a la direcció sud-oest del Pirineu de França.
2-O continuar fent el llarg camí per arribar al refugi.
Nosaltres vam escollir l’opció més divertida la número 1!
Així ens vam posar a caminar fins a un punt, un punt molt estrany que s’assemblava molt i molt al desert. Teníem gana i set . Vam veure una cosa a l’horitzó semblava una botiga, i vam encertar! Era una botiga de fruites vam correr cap a ella i quan estàvem pagant la botiga va desaparèixer com per art de màgia ... .
Fet per Max
No hay comentarios:
Publicar un comentario